El TJUE prohibeix la desigualtat entre fixes i temporals en la indemnització por extinció de contracte
[texto_central]
L’article 49 de l’Estatut dels Treballadors estableix: El contracte de treball s’extingirà per expiració del temps convingut o realització de l’obra o servei objecto del contracte. A la finalització del contracte, excepte en els casos del contracte d’interinitat i dels contractes formatius, el treballador tindrà dret a rebre una indemnització de dotze dies de salari per cada any de servei.
En cas d’extinció per causes objectives, és a dir per una causa justificada però diferent de l’establerta en el paràgraf anterior, l’empresa o administració contractant està obligada a posar a la disposició del treballador, simultàniament al lliurament de la comunicació escrita, la indemnització de vint dies per any de servei, prorratejant-se per mesos els períodes de temps inferiors a un any i amb un màxim de dotze mensualitats.
Respecte a aquesta diferència de tracte, la sentència del Tribunal de Justícia Europea de 14 de setembre de 2016 considera que la legislació espanyola és discriminatòria amb els treballadors temporals a causa que no reconeix una indemnització equivalent a la dels treballadors fixos per l’extinció de la seva relació laboral. S’oposa a l’establert en l’Acord marc sobre el treball de durada determinada (Dir 1999/70/CE) en denegar una indemnització per finalització de contracte a un treballador amb contracte d’interinitat, mentre que permet la concessió als treballadors fixos comparables.
L’Acord marc sobre contractes de durada determinada prohibeix la discriminació dels treballadors temporals en les seves condicions de treball i, entre elles, s’inclou la indemnització que l’empresari ha d’abonar al treballador per la finalització del seu contracte de durada determinada.
S’oposa a la normativa comunitària una normativa nacional com l’espanyola que denega qualsevol indemnització per finalització del contracte de treball a un treballador amb contracte d’interinitat, mentre que permet la concessió d’aquesta indemnització als treballadors fixos comparables. El fet que un treballador hagi prestat els seus serveis en virtut d’un contracte d’interinitat no constitueix una raó objectiva que permeti justificar la negativa al fet que aquest treballador tingui dret a la indemnització.
El fons de l’assumpte determina que l’extinció no indemnitzada dels contractes d’interinitat, que substitueixen a un treballador amb reserva de lloc de treball, o a cobrir una plaça vacant pendent d’adjudicar, constitueix una vulneració al Principi de No Discriminació en estar comparats als treballadors fixos. En aquest cas, evidenciem que la indemnització per la seva extinció per causes objectives, hagués de ser de 20 dies de salari per any de servei.
Ara queda esperar al fet que l’Estat Espanyol adapti la legislació a aquest pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, però mentrestant hauran de ser els Jutjats i Tribunals els qui tractin de llançar llum sobre aquesta qüestió i sobre l’abast d’aquesta doctrina judicial.
Per ampliar aquesta informació consulta amb Assessoria laboral
