Impost sobre el patrimoni

L’impost sobre el patrimoni es va implantar a Espanya el 1977 com un impost extraordinari i que no va ser fins al 1991 en què es va convertir en un impost ordinari en el nostre ordenament tributari. En qualsevol cas, és convenient recordar alguns elements bàsics de la regulació de l’impost, ja que diferents informacions periodístiques consideren que el nombre de contribuents afectats és relativament rellevant.

En primer lloc, l’ Impost sobre el Patrimoni és un impost individual, de manera que per tal de considerar les magnituds d’obligació de tributació i altres, s’ha de prendre en consideració el percentatge de titularitat dels béns. En un cas típic, en què una família de classe mitjana té una sèrie de béns, i que bé sigui pel règim econòmic matrimonial o bé perquè s’han adquirit en comú, resultaria que el valor a considerar en l’impost serà el percentatge que cada un tingui en la titularitat del bé. S’ha de considerar que la norma estableix un mínim exempt de 700.000 euros, que òbviament ha de ser considerat de forma individual. També és convenient recordar que la norma encara conté un límit de quotes entre l’impost sobre la renda les persones físiques i l’impost sobre el patrimoni, de manera que el conjunt de quotes no podrà superar el 60% de la base imposable de l’impost de la renda. En el cas de les persones físiques que obtenen
rendes de capital immobiliari derivades dels arrendaments, les importants reduccions aplicades a aquest últim tipus de rendes determina una minoració de la base imposable i, amb això, la possibilitat de la reducció de la quota de l’impost del patrimoni per aplicació de l’esmentat límit.

Amb la pràctica supressió dels Impostos sobre el patrimoni i sobre successions, determinades estructures empresarials o societàries que s’havien desenvolupat amb la finalitat de poder gaudir d’exempcions o reduccions en aquests impostos, van ser abandonades en tant que ja no tenien cap utilitat amb la pràctica desaparició d’aquests tributs. Cal recordar que perquè el valor dels béns immobles arrendats, o els valors de les societats el principal actiu són aquests tipus de béns, no es computen en l’impost sobre el patrimoni i puguin gaudir d’una importantíssima reducció en l’impost sobre Successions, es fa necessari, encara avui, que la gestió dels arrendaments es desenvolupi sota un entorn empresarial, bàsicament, que es compti amb una persona ocupada i un local afecte a aquesta activitat. Pel que fa referència als beneficis fiscals relatius a la tinença d’accions o participacions socials, s’exigeixen també alguns requisits com tenir un determinat percentatge del capital social d’aquestes entitats o obtenir un determinat volum de rendes amb motiu de la direcció de les mateixes . Amb la supressió d’aquells impostos, alguns contribuents relaxar la vigilància del compliment d’aquests requisits o fins i tot, de forma voluntària, van decidir deixar de complir per raons de lògica econòmica. Un exemple són les societats l’activitat consisteix en arrendament d’immobles i que es va prescindir de la persona ocupada i es va optar per gestionar els arrendaments d’una altra manera. La norma de l’impost sobre el patrimoni estableix que si durant més de 90 dies durant l’exercici, la societat no té una activitat econòmica, el valor de les accions o participacions socials han de tributar en l’impost sobre el Patrimoni sense cap excepció. El mateix es podria dir d’aquelles societats en què els titulars de les accions o participacions socials van deixar de percebre rendes de la mateixa, de manera que incomplirien determinats requisits per poder gaudir de l’exempció.

Una altra qüestió a considerar és que la modificació de l’impost es produeix durant el mateix període impositiu en què serà aplicada. Per descomptat, aquest tipus de modificació hauria d’estar vetada constitucionalment. Qualsevol contribuent hauria de tenir dret a conèixer la normativa dels Impostos als quals va estar sotmès al començament del període impositiu, per tal de poder prendre les decisions econòmiques adequades. El acabem de veure amb l’exemple anterior. Si algú va optar per prescindir de la persona ocupada, fos per la causa que fos, va prendre aquesta decisió sobre la base de la regulació del tribut al començament del període impositiu i aquestes regles no s’haurien de modificar mentre es juga el partit. Sembla, per descomptat, un atemptat al principi de seguretat jurídica que els Impostos que afecten a un determinat període impositiu puguin ser modificats mentre transcorre el mateix.

També, cal considerar la problemàtica de la normativa de les comunitats autònomes. Com s’apuntava anteriorment, l’impost sobre el Patrimoni no va ser derogat en el territori de dret comú. El que es va fer va ser establir una bonificació del 100 per 100, el que equivalia a la seva pràctica supressió. El que fa la normativa que analitzem és eliminar, simplement, està bonificació, alhora que millora l’import del mínim exempt per determinar l’obligació de contribuir i altres qüestions que més avall analitzem. La qüestió és que, en derogar aquella bonificació, tota la normativa de les comunitats autònomes que es trobaven vigents i que no van ser derogades, reviu i s’aplicarà sense més.

Arribats a aquest punt, és important recordar que la llei que atorga competències normatives a les comunitats autònomes, impedeix que aquestes empitjorin les bonificacions o deduccions aplicades per la normativa estatal, però no impedeix que la Comunitat Autònoma rebaixi el mínim exempt que determina l’obligació de contribuir. Per exemple, la Comunitat de Madrid va aprovar una bonificació del 100 per 100 de l’impost, que segueix estant plenament vigent pel que, llevat que es produeixi una modificació d’aquesta, no es tributarà per l’impost sobre el patrimoni en aquesta comunitat. No obstant això, la Comunitat Autònoma de Catalunya, entre altres, al seu dia va fixar el mínim exempt en 108.200 €, que, excepte modificació posterior per part de la Generalitat de Catalunya, serà l’import a considerar en aquesta comunitat per tal de practicar la liquidació ordinària del tribut. S’ha de confiar que les diferents comunitats autònomes procedir a regular la normativa d’aquest impost, bé per adequar-la, si més no, a la normativa recentment aprovada o bé per reduir la seva tributació en relació a la norma estatal, però en cap cas perquè en una comunitat es tributi per sobre del que estableix la norma recentment aprovada. No es pot oblidar que les comunitats autònomes obtenen de l’Estat una compensació amb motiu de la pràctica supressió de l’impost, per la qual cosa seria un autèntic escàndol que alguna comunitat autònoma, que percep aquest import, augmentés la tributació dels seus ciutadans, en relació amb la normativa de l’Estat.

En alguns casos, la implantació de l’impost per a l’exercici 2011 serà pràcticament impossible.

Per exemple, els diferents territoris històrics del País Basc en lloc d’establir una bonificació del 100 per 100 de la quota van optar per derogar el tribut. En aquests casos, com la Constitució Espanyola prohibeix la implantació de l’impost a través d’un Reial decret, la reinstauració del tribut en aquests territoris exigirà la tramitació d’una llei ordinària, llei que difícilment pot arribar a ser aprovada i publicada abans que finalitzi el exercici 2011.

ASPECTES FORMALS DE LA MODIFICACIÓ

Sense perjudici de les competències normatives de les comunitats autònomes (d’ara endavant, també, CA), el ROL 13/2011 no introdueix modificacions substancials en l’estructura de l’impost.

Donat el seu caràcter extraordinari (es contempla exclusivament per als exercicis 2011 i 2012) i la seva finalitat específica d’obtenir la contribució d’un nombre relativament reduït de contribuents, els de major capacitat econòmica, els canvis es redueixen a les següents modificacions:

·         Es modifica l’article 4 relatiu als béns i drets: L’exempció del valor de l’habitatge habitual s’augmenta fins a l’import de 300.000 euros, per a cada contribuent. Fins a l’exercici 2007, l’exempció d’habitatge era de 150.253,03 euros, sense perjudici de la regulació específica de cada comunitat autònoma.
·         Es restableix íntegrament el contingut de l’article 6, recuperant l’obligació de nomenar representant pels subjectes passius no residents que operin mitjançant establiment permanent o quan per la quantia i característiques del patrimoni a Espanya així ho requereixi l’Administració, així com la responsabilitat solidària del gestor o dipositari de béns i drets.
·         S’eleva el mínim exempt de 108.182,18 euros a 700.000 euros. A diferència de la regulació anterior, que no permetia la seva aplicació pels no residents que tributaven per obligació real, el mínim exempt també podrà ser aplicat per tots els subjectes passius no residents. No obstant el anterior, cada comunitat autònoma pot fixar una altra quantia. Algunes comunitats autònomes ja van modificar aquest mínim exempt en el seu moment,
·         S’elimina la bonificació en la quota del 100% per a tots els contribuents i torna a entrar en vigor la bonificació del 75% de la quota corresponent a béns i drets situats o que hagin de exercitar a Ceuta i Melilla. Tot això, sense perjudici de les bonificacions ja establertes per les comunitats autònomes, o les que es puguin establir en un futur.
·         Es restableix l’obligació de declarar per a subjectes passius amb quota a ingressar o, en tot
cas, quan el valor dels béns i drets sigui major de 2.000.000 d’euros i s’aplica tant als contribuents amb obligació personal com real, (abans el límit eren 601.012 euros per als contribuents que tenien obligació personal).
·         Per limitar l’aplicació de l’impost als anys 2011 i 2012, amb efectes des del 1 de gener de 2013 s’ha recupera la bonificació del 100% en la quota i s’eliminen les obligacions de nomenar representant, autoliquidar l’impost i presentar declaració. És a dir, l’impost torna a estar totalment bonificat i desapareix l’obligació de declarar per l’exercici 2013.

ASPECTES A TENIR EN COMPTE

Tal i com apuntàvem, el RDL 13/2011 no introdueix modificacions substancials, per la qual cosa, aprofitant l’ocasió, recordarem alguns dels aspectes fonamentals de l’impost.

L’impost sobre el patrimoni grava el patrimoni net que estarà constituït pel valor dels béns i drets de contingut econòmic que pertanyin a la persona física en el moment de la meritació de l’impost, amb deducció de les càrregues i gravàmens que disminueixin el seu valor, així com dels deutes i obligacions personals de les quals hagi de respondre.

Tributen per obligació personal les persones físiques que tinguin la residència habitual en territori espanyol d’acord amb les normes de l’impost sobre la renda. Aquestes persones hauran de tributar per la totalitat del seu patrimoni net amb independència del lloc on es trobin situats els béns o puguin exercitar els drets. És a dir, tributen pel seu patrimoni mundial.

Tributen per obligació real les persones físiques que no estiguin subjectes per obligació personal i siguin titulars de béns i drets, quan aquests estiguin situats, es puguin exercitar o s’hagin de complir en territori espanyol. En aquest cas, l’impost s’exigirà exclusivament per aquests béns o drets del subjecte passiu tenint en compte que només són deduïbles les càrregues i gravàmens que afectin els béns i drets que radiquin en el territori espanyol, així com els deutes per capitals invertits en els indicats béns.

La normativa conté una sèrie de supòsits d’exempció entre els quals figuren, entre d’altres:
– L’exempció en l’habitatge habitual, el límit s’ha vist incrementat amb la nova mesura,
– L’exempció de béns i drets de les persones físiques necessàries per al desenvolupament de la seva activitat empresarial o professional, (sempre que aquesta s’exerceixi de forma habitual, personal i directa pel subjecte passiu i constitueixi la seva principal font de renda)
– L’exempció de participacions en entitats (sempre que tingui una participació mínima, s’entengui que no siguin entitats patrimonials de mera tinença de béns mobles o immobles i que l’exercici de funcions directives a la companyia constitueixin el seu principal font de renda).
– En definitiva, i si bé és cert que en aquest moment la incertesa sobre la definitiva aplicació de l’impost és molt elevada, també ho és el fet que la possibilitat existeix, Sent així, seria convenient que, com més aviat millor, analitzés la seva situació patrimonial als efectes de garantir l’aplicació de les possibles exempcions al seu cas particular, molt especialment en el cas de l’exempció per tinença de participacions en entitats, ja que l’última doctrina de l’Administració Tributària ha vingut a delimitar restrictivament l’aplicació d’aquest incentiu fiscal, especialment, pel que fa a entitats de tinença d’actius immobiliaris.

Per ampliar aquesta informació consulteu amb Assessoria Fiscal

Mas información contactando con Asesoría Gremicat
El presente escrito constituye una mera Nota Informativa, no pudiendo ser tenida en cuenta como base para un consejo jurídico. En consecuencia, cualquier actuación a realizar de acuerdo con la información facilitada deberá someterse al preceptivo análisis por parte de un profesional especialista en la materia, declinando GREMICAT S.L. cualquier responsabilidad por un uso inadecuado de la presente comunicación.