El Tribunal Suprem confirma que les despeses financeres de les empreses són deduïbles en l’Impost de societats (IS)
El Tribunal estableix que aquestes quantitats, com els interessos dels préstecs, entren dins de les despeses deduïbles sempre que estiguin relacionades amb l’activitat empresarial
Tribunal Suprem confirma que les despeses financeres de les empreses són deduïbles en l’Impost de societats (IS). El Tribunal estableix que aquestes quantitats, com els interessos dels préstecs, entren dins de les despeses deduïbles sempre que estiguin relacionades amb l’activitat empresarial.
Concretament, la sentència del Suprem rebutja que aquestes despeses entrin dins del concepte de «liberalitats». La Llei de l’Impost de societats estableix que els «donatius i liberalitats» no són deduïbles. No obstant això, el Suprem nega que les despeses financeres s’incloguin dins d’aquesta consideració. La fallada estableix la deducció de les quantitats reportades per un préstec directa i immediatament relacionat amb l’exercici de l’activitat empresarial.
«La interpretació del concepte de donatius i liberalitats no permet incloure en el mateix unes despeses financeres que, com és el cas, estan acreditats documentalment, incorporats a la comptabilitat i tenen clarament una causa onerosa i no gratuïta», apunta el magistrat del Suprem *Dimitry *Berberoff, ponent de la fallada. «Estem davant despeses comptables realitzades en l’exercici propi de l’activitat empresarial», afegeix.
La fallada rebutja així el criteri que venia aplicant l’Agència Tributària a l’hora de practicar les seves liquidacions. La Inspecció d’Hisenda considerava que els interessos d’un préstec obtingut per la societat destinat a la restitució als socis d’una part de la prima d’assumpció de participacions no podien constituir una despesa deduïble, per no trobar-se correlacionats amb els ingressos, qualificant-los de mera liberalitat.
«No cal qualificar aquestes despeses com a donatius o liberalitats no deduïbles i tampoc poden ser considerats com una retribució de fons propis que hagués de quedar exclosa de la condició de despeses deduïbles», contesta el Suprem. Així, el Tribunal fixa doctrina i conclou que «les despeses financeres reportades per un préstec que estan relacionats de manera directa i immediata amb l’exercici de l’activitat empresarial de la societat, encara que no ho sigui amb determinat ingrés, són deduïbles a l’efecte de determinar la base imposable de l’Impost de societats».
Per al Suprem, aquestes quantitats compleixen amb els requisits generals de *deducibilidad de la despesa. «Això és, inscripció comptable, imputació conformement a meritació, i justificació documental», explica la sentència. El Suprem avala aquesta deducció, encara que la companyia tingui recursos propis i no necessiti cap crèdit. Un dels arguments de l’Administració era precisament aquest, que aquestes despeses eren una «liberalitat» perquè l’empresa podia cobrir les seves necessitats amb fons propis.
«Sostenir que no hi havia necessitat d’escometre aquesta operació de préstec perquè els fons propis disponibles (reserves voluntàries) podrien haver servit al mateix fi, manca de tota rellevància des del punt de vista de la qualificació fiscal», respon el Tribunal Suprem. «En realitat, tota l’argumentació de l’Administració qüestiona decisions de gestió dels recursos econòmics de l’empresa», afegeix.
Hisenda sostenia que «l’única raó d’acudir al préstec és convertir en deduïbles unes despeses financeres que d’una altra manera no ho serien». Segons la Inspecció d’Hisenda, en aquest cas, «no s’ha demostrat que el préstec fos necessari per a determinat projecte o operació del gir econòmic de l’empresa, i no existeix correlació entre la despesa (en aquest cas financer) i els ingressos de la societat, que en definitiva és l’autèntica raó per la qual es nega que la despesa sigui deduïble.
Per a ampliar aquesta informació consulti amb Assessoria fiscal.
